Crònica de Xavier Lozada
L’any 2012 m’hi vaig inscriure
per primera vegada però un hivern amb poca càrrega d’entrenaments per motius
diversos van fer que m’hi presentés en un baix estat de forma i a darrera hora
canviés la inscripció per la mitja que ja va ser dura per sí mateixa.
L’any 2014, en un bon estat de
forma, em vaig presentar en la sortida i tot anava perfectament fins que, en el
km 12 aproximadament, una inoportuna torta de peu va provocar que em trenqués
el 5é metatarsià del peu esquerre i hagués d’abandonar. Ja a l’arribada,
filmant amb el mòbil l’arribada dels primers classificats i amb una estranya
barreja de frustració i depressió, vaig decidir que a l’any següent hi havia de
tornar així que, quan van obrir les inscripcions, no ho vaig dubtar i vaig
reiniciar el repte d’acabar en el temps marcat una de les maratons de muntanya
més dures amb els seus 43km i 3.200m+.
El repte està en acabar-la en
menys de 8h 30’, o sigui que la mitjana que hauré de portar serà, com a molt
lenta, a 5 km/h o 12’/km, ritme que en principi sembla assequible .
El dia de la cursa he de matinar
força, recullo al Jaume Soler, company de La Talaia i de bombers, i anem cap a
Aiguafreda. Arribem amb força temps i podem aparcar bé el cotxe, anem a
recollir el dorsal i la bossa i anem cap el cotxe a canviar-nos i esperar
l’hora de la sortida.
Per fi ha arribat el moment,
després de fer cua per entrar a la zona de sortida degut al lent sistema de
control d’entrada, ja estem a punt.
 |
| Amb el Jaume abans de la sortida. |
Amb un lleuger retard, a les 7h 5’ comença
la cursa. Els primers 2 kilòmetres transcorren per una carretera en lleuger
ascens que ens permet anar prou ràpid i anar guanyant minuts. Quan deixem la
carretera per agafar un corriol ascendent em trobo enmig d’un embús
considerable i anem pujant molt a poc a poc fet que aprofito per treure’m el
tallavents que ja em comença a fer nosa ja
que la temperatura és prou alta i hi ha força humitat ambiental. Quan acabem de
pujar, el corriol es torna ondulat i tornem a poder agafar ritme malgrat el
fang que comencem a trobar, aquest fang es comença a tornar perillós quan el
corriol baixa fins l’avituallament del km 5.
Una mica d’isotònica i continuo
sense parar-me gaire. Ara, a diferència dels anys anteriors, no continuem per
la pista per passar el riu sinó que hi baixem directament i el travessem pel
mig amb aigua fins el turmell. Penso que és una mica aviat per córrer amb els
peus molls però no hi ha res més a fer.
 |
| El Jaume creuant el primer curs d'aigua |
 |
| El Xavier amb els peus molls. |
Després de creuar el riu pugem per una
rampa fangosa fins una pista que fem de baixada fins agafar el corriol que ens ha
de portar fins el següent avituallament. Ara iniciem una llarga i dura pujada,
molt constant i que sembla no acabar-se mai. Al llarg de la pujada recordo el
que em va arribar a costar els dos anys anteriors i vaig reservant forces pel
que m’espera.
Pas a pas i fatigosament arribo a
dalt i em dirigeixo cap a l’avituallament a menjar i reposar forces i líquids i
començo a baixar per la barreja de corriols i pistes més amples que ens
portaran fins el km 15. La baixada és llarga i vaig en compte ja que en aquest
descens em vaig lesionar l’any anterior. Aquest any vaig més tranquil ja que he
substituït les febles trabuco per les ultraraptor de La Esportiva que ja em van
demostrar la seva qualitat a la Carros de Foc. En efecte, al llarg de tot el
recorregut la seva estabilitat m’ha donat confiança i he pogut baixar ràpid per
terrenys tècnics sense por de lesionar-me una altra vegada, només he de prendre
les lògiques precaucions.
Arribo sense problemes al km 15,
on em vaig retirar l’any passat, menjo una mica i continuo pel corriol que
remunta un rierol que hem de creuar mullant-nos els peus en tres ocasions.
 |
| El Xavier creuant un rierol. |
La
vegetació és espectacular en aquest tram força humit. Els troncs dels arbres
estan completament coberts de molses i líquens que li donen un aspecte fantasmagòric.
En un moment donat el corriol comença a
guanyar nivell i el recorregut s’endureix força ja que la pujada és dura. Pujo
a poc a poc parant-me de tant en tant ja que les cames comencen a fer figa i
encara no he arribat al punt en que se separen la marató i la mitja en el km
19. Quan hi arribo, després d’una baixada tècnica en la que em trobo el meu
company Gerard Cuenca, amb qui vaig compartir un dels meus fracassos a la
Carros de Foc, i després de comentar-li que estic tan cansat que tinc ganes de plegar,
em paro a menjar i parlar amb altres corredors. Em marejo una mica i menjo
cacauets i ametlles salades per pujar la tensió. Mentre tant passa un corredor
com una fletxa per darrere meu i resulta que és el primer de la mitja que ja
està a punt d’acabar la cursa seguit a pocs segons del segon classificat.
Un cop recuperat continuo per un
corriol pedregós que s’eleva ràpidament fent-se dur per moments. És molt
vertical i costa avançar i, a més a més, amb les cames que tinc en aquest
moment ho passo força malament. La pujada se’m fa llarga fins que arribem a un
punt en que comencem a baixar. Segons el perfil ara tenim una baixada fins
l’inici del Purgatori que, segons molts corredors, és la part més dura de la
cursa, però en realitat no hi ha tal baixada sinó un continu de terreny
ascendent i descendent per mig d’un alzinar ombrívol i agradable que no dóna
treva fins arribar a l’inici de la pujada que ens ha de portar fins al Pla de
la Calma.
La pujada del Purgatori és tan
dura com m’havien dit i se’m fa realment difícil, les forces ja estan molt
justes i encara falten molts kilòmetres per acabar. Realment esgotat arribo al
Pla de la Calma i no puc córrer per un terreny més o menys pla, he de caminar i
anar recuperant-me de la sensació de rigidesa i encarcarament que sento a les
cames. Passats uns minuts arribo trotant a l’avituallament i després comença
una curta i vertical pujada fins el Castell del Tagamanent, el punt més alt de
la cursa. Ara comença una llarguíssima baixada per corriols tècnics i pistes
més amples fins el riu, punt més baix de tota la cursa. Tot plegat són molts
metres de desnivell negatiu que s’assoleixen en molt pocs kilòmetres i
representen una dura prova per a uns genolls que també comencen a estar al
límit.
Arribem a la carretera i, després
de seguir-la uns metres baixem fins al riu i el creuem amb aigua fins més amunt
dels genolls seguint una corda de seguretat perquè no se’ns emporti el corrent
que baixa prou fort. A l’altra banda del riu hem de pujar una curta i difícil
rampa de fang fins arribar a una pista que, pujant lleugerament, ens ha de dur
fins a dalt dels cingles, a la zona de la Trona, una gran roca molts metres més
amunt d’on ara som. Tot i que la pujada és lleugera no em queden forces per
córrer i em limito a caminar ràpid. Un parell de kilòmetres abans hi havia un
punt de tall al que havia arribat amb mitja hora d’avantatge per evitar la meva
eliminació de la cursa i per això tinc confiança en assolir el repte. El camí
que ara segueixo es va endinsant per una vall força atractiva envoltada de
boscos i cingles, vaig parlant amb un
corredor de la zona que em comenta que amb el ritme que portem podríem
plantejar-nos baixar de les 8 hores i jo vaig pensant que només m’interessa
baixar de les 8 hores i mitja. Al fons de la vall que anem seguint i trobem un
altre avituallament i tot seguit el camí s’enfila per una de les vessants en
direcció a la trona a la que arribo uns minuts més tard, molt cansat i amb unes
ganes d’acabar terribles. Ja queda poc i el paisatge és fantàstic però no puc
badar perquè vaig bastant al límit. Tot seguit tornem a baixar i sé que quan
arribi a baix només em quedarà la darrera pujada que no sembla gaire dura si
ens deixem guiar pel perfil de la cursa.
Tot baixant arribem a una masia
on trobem un altre avituallament i continuem pujant per una pista amb certa
comoditat fins que en un punt determinat la pujada es torna a endurir
enfilant-se per un corriol que, fent ziga-zagues, es torna a enfilar fins a
dalt dels cingles. M’avança un corredor que va maleint el dissenyador del
recorregut, jo vaig arrossegant-me com un llimac corriol amunt i penso que
aquesta darrera pujada és la que m’està costant més de totes, mentalment no me
l’esperava.
Quan arribo a dalt se m’ofereix
una vista excepcional de les cingleres amb la vall al fons que fa que la pujada
hagi valgut la pena, realment aquesta cursa visita tots els punts realment
interessants dels voltants i ho fa sense concessions als constants desnivells
que hem de superar.
Ara estem en un corriol pla apte
per córrer còmodament però no puc fer-ho perquè tinc les cames totalment
adolorides. Arribem al darrer avituallament i em diuen que només falten 4 km
cosa que és com música per a les meves orelles. Quan surto de l’avituallament
comença a ploure i m’he d’aturar aposar-me el tallavents per no acabar
completament xop. A la fi arribo al punt que s’ha d’agafar el corriol per a
l’última baixada a Aiguafreda i el voluntari que hi ha al lloc em diu que
manquen 4 km i penso que algú m’enganya, en fi, ara és igual. La baixada és
tècnica i, me la prenc amb molta prudència ja que l’aigua, que ara cau en
abundància, el fa molt relliscós i, ja que he arribat fins aquí amb un cert
marge de temps, no voldria haver de plegar per una caiguda inoportuna. Baixo
lentament i perdo molt de temps. En un moment donat començo a tenir dubtes de
si arribaré a l’hora i accelero tan com les meves cames em permeten. Un cop
acabat el corriol tècnic, que baixava com un riu ple d’aigua, puc començar a
córrer al meu ritme, sembla que el cansament a desaparegut i agafo un ritme
sorprenentment ràpid per la alçada de la cursa en la que me trobo i el “tute”
que porto a sobre.
En mig de la pluja i els ànims
dels pocs espectadors que hi ha pels carrers, entro al poble i enfilo la recta
d’arribada realment emocionat. Allà està el Jaume fent un parell de fotos amb
el mòbil a sota de la pluja.
 |
| Creuant l'arribada sotala pluja. |
Creuo la línia d’arribada i una nena em posa la
medalla de finisher, estic realment feliç i esgotat del tot. El Jaume i jo ens
mirem amb una mirada de complicitat pensant que ens n’hem sortit d’una cursa
d’una duresa aclaparadora. Ara a menjar botifarra i a prendre’m un parell de
Voll Dam per acabar d’hidratar-me com està manat.
Al final he quedat en la posició
408, 33é de la meva categoria amb un temps de 8h 21’21”.
El Jaume ha arribat en una molt meritòria 95a posició, 14é de la seva categoria, amb un gran temps de 6h 02'15"
Tornem a casa amb una gran
experiència al darrere i el meu darrer repte pendent aconseguit. Ara em puc
dedicar a buscar curses noves i noves experiències, nous reptes que em mantinguin
la il·lusió per córrer plenament activa.
.jpg)